Peix peixet, o somnis d’infant, realitats d’adult.

Suposo que, qui més qui menys, tots hem tingut somnis fantàstics i estranys de petits. En el meu cas, un somni molt recurrent era poder respirar sota l’aigua. Em veia bracejant com un peix per dins de la piscina del poble. Qui sap si en una altra vida certament havia estat un peix! Fins i tot recordo que alguna vegada, quan anava amb algú de la família a la piscina, m’havia endut un tub de respiració i unes ulleres de buceig per tal d’acostar-me el màxim possible a fer realitat aquella fantasia. Amb el temps, però, aquella il·lusió va quedar guardada en el calaix dels records, fins diumenge passat.

Feia anys, molts, que havia deixat de tenir el somni de nedar sota l’aigua, però, ja se sap, la vida a vegades et depara sorpreses que ni de lluny pots sospitar. Fa potser un parell de setmanes, l’Oriol em va avisar que el Grup Empordanès d’Activitats subaquàtiques de Figueres, amb el suport de la federació catalana d’activitats subaquàtiques, organitzaven una sessió d’iniciació al buceig inclusiu, adreçada a persones amb alguna discapacitat que volguessin experimentar la sensació de fer submarinisme. EL record d’aquell somni em va venir de seguida, però d’entrada vaig dubtar si llençar-m’hi o no. “Ja saps on et fots? Això ja no és un somni, pensa que sota l’aigua no sentiràs ni veuràs res!”, pensava. Tanmateix, va poder més la il·lusió de fer realitat aquell somni d’infantesa i, sobretot, la confiança en l’Oriol. Sabia fefaentment que si em proposava una cosa així era perquè ell confiava en que es podria fer, així que, finalment, m’hi vaig decidir. Què coi, una oportunitat així no es presenta cada dia!

  Quan vam arribar a les instal·lacions de la piscina municipal i vaig veure tot l’arsenal de material que fariem servir, em va quedar ben clar que allò seria una mica diferent de com ho havia somniat, amb bombona d’oxigen, aletes, ulleres, armilla… Evidentment, respirar sota l’aigua no és pas bufar i fer ampolles, es necessiten uns estris específics que jo, ni en somnis, havia vist mai. Sí, tot plegat va ser una mica diferent del somni de quan era petit. Diferent i infinitament millor.

  Després de rebre algunes explicacions i de saber que aniria acompanyat en tot moment per dos instructors sota l’aigua, em vaig llençar a la piscina. He de dir que, d’entrada, la sensació de respirar amb un regulador d’oxigen a la boca que deixava anar bombolles d’aire quan exalava em va sobtar una mica, però va ser qüestió de segons. De seguida em vaig habituar a la sensació, vaig agafar pràctica i, evidentment, li vaig trobar el gus.

  Dins de l’aigua, tot era estranyament nou i alhora familiar. Fent els primers moviments, em vaig deixar embolcallar per l’aigua, provant la ingravidesa, sentint només el soroll de les bombolles de l’aire que deixava anar en respirar i envoltat d’una tranquil·litat absoluta. Pensava, i suposo que la gent que hi havia a la piscina també, que trigaria una mica a habituar-me a la situació, però no va ser així. Embriagat d’aquella calma, d’aquella ingravidesa i una sensació de felicitat absoluta, respirava, nedava, jugava, corria pel fons de la piscina gaudint de tot plegat. L’instructor que m’agafava la mà, de tant en tant m’anava preguntant si tot anava bé i jo li hauria volgut contestar que no, que anava de puta mare, que era feliç, que volia parar el temps i seguir voltant per allà baix com si m’hi anés la vida, fent realitat així un somni de tants anys enrere i sentint una calma com poques vegades havia sentit, però es clar, no sabia com resumir tot això en un sol signe o gest, així que em limitava a dir que tot bé i seguia voltant, corrent, nedant, gaudint i imaginant-me una criatura marina que retorna al seu món després de tants anys.

  L’experiència va durar mitja hora. EN sortir, no tenia paraules per explicar el que havia sentit, ni molt menys per expressar el meu agraiment per haver-ho fet possible. Em sentia en un núvol de felicitat que, dos dies després, encara em té ben atrapat. Era veritat, havia pogut respirar i nedar sota l’aigua com havia somniat! Tot gràcies a un grup d’instructors que es van esforçar a fer-ho tot fàcil i, sobretot, gràcies a l’Oriol que, sense saber res del meu somni d’infant, era allà, feliç, content de veure’m gaudir de l’experiència que m’havia proposat i, a la seva manera, estimulant-me i ensenyant-me que provar experiències noves pot ser de les coses més gratificants de la vida. Tan gratificants com gaudir de l’immens tresor de tenir una amistat ferma com la seva.