Gràcies, Mestre.

(A J.R. Cabús)

La jornada laboral s’ha acabat. Ben repapat al sofà del menjador de casa, busco per internet quina música poso perquè m’acompanyi durant una estona de tranquilitat. És curiós, perquè sempre que exploro les recomanacions que em fan les plataformes de música en línia, n’hi ha alguna que em desperta la curiositato o em fa venir algun record. De cop, he vist que han penjat fa poc, remasteritzat aquest any 2022, el disc “dame la manita Pepe Lui” del dúo Tip i Coll i he tornat a sentir, clarament com si fos ara mateix, la teva veu dient-me precisament aquesta frase que dóna títol al disc,quan de petit m’acompanyaves en alguna excursió que fèiem amb l’escola o o a algun lloc que anessim a visitar. El somriure se m’ha dibuixat automàticament als llavis. Fa molts anys que no sé res de tu però tot sovint et tinc present, són moltes les coses que em porten, inevitablement, el teu record.

Poc sospitava, amb els vuit anys que tenia quan vas arribar a l’escola del poble, que amb tu aprendria més, molt més del que un mestre qualsevol pot ensenyar fent classe a una colla de marrecs de tercer de EGB. El primer dia que vam coincidir el recordo perffectament: ens vam trobar tots dos en una de les aules i, tímids com erem, vam parlar més aviat poc. Per a mi eres el nou mestre, a qui encara no coneixia i jo, per a tu, era un nou repte. Et tocava una clase on, a més dels altres nens, n’hi havia un de cec a qui també hauries d’ensenyar les matèries que corresponien. M’imagino la quantitat de dubtes que et generava enfrontar una situació així, desconeguda i que no sabies per on començar.

I va resultar que sí, que vas saber començar i te’n vas sortir, conscientment o no, molt millor del que podiem esperar tots dos. Vam coincidir en el centre escolar durant sis anys. Els dos primers vas ser el tutor de la meva classe. Els altres quatre vas ser el mestre de català i de plàstica. Tanmateix, aviat vaig entendre que amb algú com tu a prop, les assignatures passaven a un segon terme tot i la seva importància. El que ens transmeties anava molt més enllà dels simples coneixements acadèmics. Amb la calidesa i senzillesa que sempre t’ha caracteritzat, aprofitaves qualsevol ocasió per ensenyar-nos coses que molt pocs mestres ensenyaven a les seves classes, com he comprovat anys més tard. Amb tu vàrem aprendre el que eren els exercicis de relaxació, a conèixer i apreciar cultures diverses i música d’estils diferents als que s’escoltaven en aquell moment, a fer manualitats amb materials totalment nous per nosaltres… Sabies dedicar a cada alumne l’atenció justa que necessitava i això té un valor incalculable.

A mi, tots aquests aprenentatges nous em fascinaven. Acabava els exercicis de relaxació totalment renovat, deixant enrere qualsevol malestar que pogués arrosegar de la resta del dia. Poc a poc ens vam anar agafant confiança, sempre cadascú en el seu rol d’alumne i mestre. Dins de l’aula aprenia els coneixements acadèmics que et tocava ensenyar i, a fora, haviem mantingut més d’una conversa enriquidora. Vam compartir un munt d’anècdotes, algunes bones i d’altres potser no tan bones, però al cap i a la fi, totes eren experiències per viure, per aprendre i per créixer. Sabies fer entretinguda cada sortida, cada excursió, cada estona que compartiem i, si en alguna ocasió eres conscient que t’havies equivocat, eres capaç de demanar perdó. No sé si t’ho proposaves o et sortia sense pensar, però almenys a mi, em vas saber transmetre valors com el respecte, la bondat i la capacitat de reconèixer els errors. Poc a poc, durant tots aquells anys, em vas acompanyar en els primers passos del creixement personal, tant o més important que l’aprenentatge que es pugui fer a les aules. Vas formar part d’una etapa important de la meva vida i la vas marcar amb la teva manera de ser entranyable, aconseguint que, en lloc d’en Pepe Lui, qui et va donar la mà fos jo.

  Ara, ja ho veus. Han passat un grapat d’anys de tot allò. Mentre sona de fons el disc de Tip i Coll, et penso i et recordo. Sé per terceres persones que t’has jubilat i espero que, finalment, puguis viure la vida plena que et mereixes, gaudint de cada dia que se’t regala com estic segur que saps fer. T’hauria pogut trucar quan vaig saber que t’havies jubilat. Per què no ho vaig fer? No ho sé, Potser per prudència, potser per timidesa… Després de tant de temps de no parlar, no tenia clar com viuriem tots dos el retrobament i he anat deixant passar el temps, no m’ho tinguis en compte, si et plau… Si de cas m’has de tenir en compte alguna cosa, que sigui que valoro que formis part encara ara de la meva vida amb tot el que he après gràcies a tu i que, malgrat el pas del temps, et sento i et sé a prop ni que sigui amb el record. Tant de bo algun dia aquesta proximitat sigui presencial.