El bullying No només és cosa dels alumnes.

Que el bullying és un dels grans mals del sistema educatiu i de la societat és ben sabut. Tanmateix, habitualment s’enfoca aquest problema des de la vessant del grup d’alumnes contra l’estudiant que, per diversos motius, es converteix en el blanc dels seus atacs, passant per alt o molt de puntetes un altre tipus de bullying que, tot i que sóc conscient que pot aixecar molta més polémica, em disposo a deixar-ne constància en aquest post: hi ha professors que també fan bullying a alguns alumnes.

Abans que se m’escandalitzi el personal, tot i que em basaré en la meva experiència com en l’entrada anterior on vaig tractar l’assetjament escolar, dissortadament el meu no és pas un cas aillat. Només cal cercar una mica a les xarxes socials per descobrir situacions en que  alguns professors humilien a un alumne davant la resta de companys de classe i això, penso, ni es pot ni s’ha de consentir. Jo puc exposar el meu cas, que per sort es va resoldre favorablement, però d’altres infants i adolescents no han tingut tanta sort.

Situem-nos: un nen de sis anys, cec de naixement, comença primer d’educació general bàsica (EGB). La tutora que em toca, ha manifestat en alguna ocasió als meus pares que el seu fill, amb la discapacitat que té, hauria d’assistir a un centre d’educació especial, a la qual cosa els pares i l’equip de professionals que els assessorava es van negar. La vaig pagar ben cara la frustració que sentia la mestra, en haver-se-les de veure amb un cec a classe a qui no sabia com ensenyar. Veient que em costava seguir el ritme dels meus companys, ja que necessitava més temps per fer els exercicis de classe que tocaven, no perdia ocasió de dir-me, davant de la resta de companys  i a crits, que semblava que vingués a classe a dormir, de tant lent que era. Els únics dies en que a l’aula es respirava una mica de tranquil·litat, eren aquells en que venia una mestra de suport de la ONCE per atendre al nen cec i així, alliberar a la professora de la feixuga tasca d’ensenyar a un nen amb discapacitat entre els 14 o 16 alumnes que tenia a l’aula.

La tortura va durar tot el curs. Afortunadament, l’any següent la tutora que van assignar al meu curs va ser una altra mestra, molt més afable i comprensiva. El mal, però, ja estava fet. La meva autoestima estava tocada i la base per aprendre a estudiar, no era sólida. Per si no n’hi havia prou, a quart de EGB va resultar que l’assignatura de matemàtiques la impartia la que havia estat la meva tutora a primer. En aquell curs es va donar una d’aquelles anècdotes que, per més que vulgui, no oblidaré mai:

Com era d’esperar, a mesura que avançava el curs, les matemàtiques em costaven més i més. Les multiplicacions llargues eren un autèntic suplici i ella, que ho sabia, no me n’estalviava ni una.  Un dia, que m’havia descuidat alguna cosa a l’escola i la meva àvia em va acompanyar a recollir-la, ens vam trobar cara a cara amb la professora de matemàtiques que plegava. Quan va saber que m’havia deixat algun material que necessitava, les seves paraules van ser: “cada cop que passi una cosa així, tranquils, una multiplicació ben llarga perquè no es torni a descuidar res”. La meva cara devia ser un poema perquè la meva àvia, que tenia molt de caràcter, va preferir deixar-ho estar.

La situació, per sort, es va calmar força durant la resta de cursos de EGB amb l’entrada de professorat nou. Alguns dels nouvinguts, veient la situació d’assetjament escolar en que em trobava, van fer tot el possible per posar-hi remei. Ningú de nosaltres sospitava que a l’institut, la cosa seria molt pitjor.

Passem doncs a l’adolescència. Catorze anys, canvi de centre, de companys  i de professorat. Els primers dies a l’institut semblaven prou normals fins que al tutor que havien assignat al meu curs, ara ja jubilat, se li va acudir la idea de fer una xerrada perquè la resta de companys expliquessin què els semblava tenir a classe un company cec. Vull pensar que no ho va fer amb mala fe, que no devia haver notat que alguns companys ja havien començat amb la seva tasca lenta però segura d’assetjar-me novament. Desconec si es van posar d’acord tots plegats, però de defectes me’n van trobar un munt. Una companya fins i tot va arribar a dir que jo hauria de dser més agraït. Jo, que venia d’un centre on havia estat completament sol i m’hauria arrossegat davant de qui em donés una mica d’afecte. Evidentment aquell comentari i la idea del tutor de fer aquella xerrada durant una classe em van ferir profundament.

Passaven els mesos i les coses, enlloc de millorar, anaven a pitjor. El tutor, o bé no s’adonava del que passava, o bé mirava cap una altra banda. Recordo perfectament un dia que ens va proposar fer, mitjançant ordinador, un test d’hàbits d’estudi. Li va indicar a una companya que em llegís les preguntes i que jo li contestés. Quan la companya em va llegir la pregunta: “ets una persona responsable” al meu darrere es va sentir la veu del tutor: “No”.  Perfecte, això indicava que no només havia vist la meva baixada de rendiment, si no que contestava per mi.

El punt àlgid de la situació va arribar a quart de secundària, en acabar una de les classes d’educació física. La majoria d’alumnes ja havíem sortit dels vestidors i esperàvem a fora, en un pati, a la resta de gent que faltava per poder tornar a classe. Un dels companys presumia de portar a sobre un ganivet i jo, sorprès de que li deixessin portar allò en una classe, li vaig demanar si el podia veure. Per tota resposta, enlloc d’ensenyar-me’l, em va fer una punxadeta al coll. No recordo què més va passar aquell dia, suposo que de l’ensurt. Només sé que, aquell cop sí, el tutor va decidir intervenir i expulsar a l’estudiant que m’havia punxat amb el ganivet.

Les úniques estones que em sentia segur, eren les classes de català, impartides per un professor que amb el seu caràcter ferm y una mica sec, imposava respecte a la resta de companys. A mi, però, aquell professor m’inspirava confiança i seguretat, potser per això vam seguir mantenint el contacte fins molts anys després. En aquelles circumstàncies, per mi el professor de català era la meva tabla de nàufrag, la meva tranquilitat. Ho era tot.

Ja fa vint-i set anys que tot allò va acabar, just quan vaig començar batxillerat amb altres companys. He tardat vint-i-set anys a parlar-ne, a buidar el pap. NO és pas una cosa fàcil si tenim en compte que una professora i un professor, que suposadament m’havien d’ensenyar i protegir, que havien de representar l’autoritat i la seguretat, eren justament el contrari. Si algú em preguntés quin sentit té, després de tant de temps, obrir la caixa dels trons i treure tot això, ja tindria preparada la resposta i li diria que és ben senzill: Ho faig precisament perquè jo vull que se sàpiga; perquè cap nen ni cap adolescent, sigui qui sigui o com sigui, es mereix haver de passar per aquest infern; Perquè, si algú que ho hagi viscut o ho viu actualment llegeix aquests textos, sàpiga que no està ni estarà sol; Perquè si mai sé d’algun cas d’assetjament escolar a algun jove i puc demostrar el meu rebuig i la meva indignació vers aquest tema, ho faré sense cap mena de mirament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s