Ja fa temps que observo, amb tristesa i preocupació, com el tema de l’assetjament escolar, també anomenat bullying, torna a aparèixer als mitjans de comunicació amb més, molta més força que anys enrere. Si he de ser franc, no m’acabava de decidir a parlar-ne tot i les recomanacions d’alguns amics perquè ho fes, però quan dimarts passat a la tarda vaig sentir a la ràdio una xerrada on se’n va parlar, se’m va glaçar la sang. Les xifres són esfereïdores: segons un estudi preliminar, un de cada dos estudiants actualment pateix assetjament escolar. A més, el nombre de suïcidis de joves i adolescents empesos per aquest turment augmenta dràsticament. És per això que, finalment, he entès que és absolutament necessari parlar-ne i que, de fet, mai se’n parlarà prou. D’altra banda, quan es debat sobre el bullying tampoc s’especifica gaire la diferència que hi ha entre el provocat pels alumnes o el que provoquen alguns professors, cosa que em sembla un tema prou important com per tractar-lo a fons i que es tingui en compte. Malauradament, no tinc cap manual ni cap estratègia definida per fer front a l’assetjament escolar, només puc parlar de la meva experiència i del que amb els anys he anat aprenent, però si això li serveix a algú per afrontar-ho, s’hi sent identificat i hi troba un suport o una ajuda, em donaré per ben satisfet.
En el meu cas, ja de ben petit, vaig descobrir que alguns companys del col·legi m’arraconaven i deixaven a part. N’hi havia també que m’havien agredit alguna vegada, però eren situacions més aviat esporàdiques. Al principi no li donava gaire importància, sempre he estat algú més aviat solitari que s’entreté amb qualsevol cosa, però quan t’acostes a l’adolescència, sents que alguns pares demanen explícitament als mestres que als seus fills no els posin amb tu en cap grup de treball de classe i prens consciència de la magnitud del problema, és quan et comences a preocupar. La teva autoestima baixa en picat, et tornes més introvertit i et costa encara més obrir-te o tenir confiança amb algú. Però compte, arraconar o, com se sol dir, “fer-li el buit” a algú és només una part del problema, un tipus de bullying més subtil, difícil de detectar i no precisament el més dur. Va ser a tercer i quart de secundària quan va començar el veritable turment. No entraré en detalls per no allargar-me gaire i per respecte als implicats, però mentre alguns companys de classe es dedicaven a fer-me bromes que ells consideraven gracioses però que eren formes descarades d’aprofitar-se de la meva discapacitat visual, altres companys callaven o els aclamaven, mentre el tutor mirava cap a un altre costat. El punt àlgid va arribar durant la sortida de convivències que vam fer tots els estudiants de tercer de secundària. Compartir habitació amb els qui m’assetjaven i torturaven a classe va ser un suplici, més encara quan algun d’aquests companys es mostrava com un amic comprensiu i lleial quan estàvem sols, però en ajuntar-se amb la resta de la colla la cosa canviava dràsticament. Per sort va ser precisament aquest company el que va començar a posar fi a l’assumpte, conscient o inconscientment, quan l’any següent em va informar que, si no era capaç d’acceptar les bromes que em feien, no compartirien habitació amb mi durant el viatge de fi de curs que es va fer a quart de secundària. No recordo què li vaig respondre, però sí que tinc clar el que li hauria respost actualment: “Doncs mira, no. No les accepto per dues raons: Primer, perquè fer-li bromes o males passades del tipus que sigui a una persona, fent-lo sentir malament i humiliant-lo, està mal fet. Segon, perquè si a més aquestes trastades les fas a una persona que té més dificultats per defensar-se a causa d’una discapacitat, demostres un comportament que dista molt de ser el d’un amic i, per tant, no ve de gust compartir ni habitació, ni vida amb tu ”. Per sort, durant el batxillerat la situació va fer un tomb considerable i em vaig integrar en un grup d’amigues amb què em vaig sentir a gust i van mitigar el record del que havia viscut fins aleshores. Més endavant, a l’època universitària, vaig entrar en contacte amb la Trepa, el grup d’amics que actualment segueixen sent com la meva família escollida i, no fa gaire, un conegut meu que havia passat per la mateixa situació va exposar el seu cas en un fil de twitter, encara que molt més detallat, però aquesta és una altra història.
Explico tot això perquè generalment es consideren els primers senyals de bullying com a “coses de criatures” i no se’ls dóna la importància que mereixen. Jo vaig tenir la sort de comptar amb una família meravellosa que, veient com anaven les coses, va decidir que seria bo anar al psicòleg per intentar solucionar el tema i van encertar de ple, però no tothom té aquesta fortuna. Hi ha joves que, en patir assetjament escolar, no saben com exterioritzar els seus sentiments i els pares, bé per portar una vida atrafegada o perquè tampoc tenen prou recursos per saber treure’n la informació, no poden donar-los el suport que necessiten. També hi ha els pares que consideren que els seus fills serien incapaços d’assetjar ningú, sense valorar la possibilitat que, encara que no assetgin, sí que callin quan vegin que algú ho fa, la qual cosa els converteix en còmplices i, per tant, igual de culpables. Com deia al principi, és molt urgent tractar a fons l’assetjament escolar i que en l’àmbit educatiu es prenguin mesures contra aquesta espantosa problemàtica. Parlar-ne en els mitjans de comunicació o en blogs és un bon començament, però no pot quedar com una flor d’estiu. Fomentar actituds com l’empatia a l’alumnat és crucial per al creixement personal i, sobretot, que els professors rebin la formació adequada per gestionar correctament aquest tipus de casos i donar suport als que ho necessitin. És un tema que es pot solucionar. Si us plau, no deixeu que ningú més passi per això. NINGÚ HO MEREIX!
Continuarà…
RETALLS DE VIDA 