Volar Del Niu

Feia trenta anys que no ens veiem. Trenta exactes. La última vegada que vam coincidir va ser en un festival de fi de curs on els nostres familiars i companys d’escola podien constatar els nostres progressos a les classes de tocar (si es que se’n podia dir tocar) la guitarra. El repertori el formaven temes populars catalans que s’acostumaven a cantar als focs de camp, com ara “Dins La Fosca” o “Vull Ser Lliure”. Poc sospitàvem que aquesta última cançó seria totalment profètica a les nostres vides.

Des d’aquell dia, et vaig perdre la pista. Era ben normal: ens separen quatre anys d’edat i, essent tu més gran, et movies per uns altres ambients. No vam tornar a saber res més l’un de l’altre de manera directa fins uns quants anys després, quan les xarxes socials ens van permetre tornar a contactar i fins ahir no ens vam tornar a trobar en persona.

Què o qui esperava rebre a casa quan vam decidir trobar-nos? La idea es difuminava una mica. Tenia clar que no rebria al mateix que jo recordava. A tu i el teu germà sempre us havia tingut presents, però a les hores del pati on coincidiem, sempre havies estat més introvertit i, potser per això, et considerava més distant i inaccessible que no pas altra gent. Sabia, però, que els anys havien passat per tots dos i que la vida ja s’havia encarregat bé prou d’espavilar-te. Les circumstàncies t’havien empès a volar del niu familiar, llençar-te a l’aventura i buscar feina lluny, a les illes balears. Sabia que finalment t’hi havies instal·lat i que el teu camí continuava allà, lluny del poble.

La trobada va ser intensa. Molt. Els records s’apilaven en els nostres caps i les nostres ments, pugnant per sortir. I tant si en van sortir! Quin goig, poder recordar coses passades que semblaven tan llunyanes i, de cop, es feien més presents. El temps, que acostuma a ser un gran mestre, ens havia canviat a tots dos. Enlloc del noi que coneixia d’anys enrere, em vaig trobar amb una persona molt més extrovertida, càlida i, sobretot, un home valent i sofert que ha après a entomar les atzagaiades de la vida i seguir caminant, faci fred o calor, hi hagi bonança o tempesta. Va quedar clar que, havent reprès el contacte, el fred, la calor, la bonança i la tempesta ara les podriem compartir i passar plegats, que per alguna cosa hi són els amics. Va quedar clar que, a força de lluitar, havies aconseguit trobar el teu lloc a la vida i fer-te el teu espai on viure i ser feli.

I saber-te feliç va ser suficient, almenys per a mi, per ser-ho jo també.