M’arriba per whatsapp el vídeo d’un programa de TV on fan uns repàs d’alguns dels èxits musicals dels anys 70. Em coneix bé, en Manuel. Sap que en aquest vídeo hi ha cançons que m’arrencaran un somriure i que em passaré una estona cantant. No s’equivoca.
Les cançons van sonant i els records que em desperten es van succeint, com si es tractés d’una pel·lícula. De cop, sona un tema de la parella més famosa dels anys 70 i 80 pel seu enamorament tan intens: Al Bano i Romina Power. Un trosset, una mínima part de la cançó és suficient per enviar-me de pet a la cuina de casa dels meus pares, quan jo tenia sis o set anys i ajudava a la meva mare a preparar el pastís de poma, remenant amb un esforç considerable la massa de pasta que després aniria al forn i, finalment, devoraria amb desig, com faig encara ara quan el torna a preparar en ocasions especials. També va ser en aquella cuina i acompanyat del recopilatori on apareixia la cançó en qüestió, on el meu pare em va ensenyar a fer iogurts. Té, es veu que això de posar-me a la cuina ja m’agradava quan era un esquitx!
Després de veure el programa, anar a buscar el disc de vinil on surt la cançó que m’ha cridat l’atenció ha estat gairebé automàtic. Ja ho sé, hi ha qui diu que això de mirar enrere, ni per agafar impuls, però trobo que és bonic tornar a recordar aquests moments entranyables d’anys passats, almenys de tant en tant, per saber qui som, d’on venim i cap on anem.
“Soledad pero juntos y cien años son pocos. Si volviera a vivirlo iré en busca solo de ti”, canten Al Bano i Romina.
I penso que jo també, que si tornés a poder viure aquells moments que m’han deixat una empremta tan entranyable, buscaria de nou a la gent amb qui els vaig viure. Entre d’altres, a la cuina amb els meus pares, o a la universitat amb en Manuel, primer com a mestre i després com a amic. Gràcies, Manoliño, pel vídeo.
RETALLS DE VIDA 