les batzegades de la vida.

(a S. Pous)

Estás ferida. Ho he vist aquests dies i em sap greu. La vida, que ja sabem com se les gasta de tant en tant, ha decidit clavar-te una altra atzagaiada d’aquelles que per dintre fan una mena de mal que no té cura, que només cicatritza amb el temps i es converteix en una senyal, en un dels aprenentatges que anem acumulant al llarg de la nostra història. Costen de pair, aquestes batzegades, prou que ho sabem tots dos. La successió d’alts i baixos és continua: un dia tens tota l’energia per tirar endavant i sents que pots amb tot, però potser l’endemà mateix et deixaries caure, així, sense més, sense importar ni el lloc ni quan…

I tanmateix, també saps que després de cada patacada la vida segueix, empenyent-te a recompondre’t i recomençar. Després de cada nit, fins i tot de la nit més fosca, el sol torna a ser-hi per més núvol que estigui. Després de cada final d’etapa en comença una de nova, com després de fer el dol que ara et rosega per dins, tornaràs a somriure, tornaràs a brillar, tornaràs a viure. Renaixeràs com l’au fènix de les cendres per la teva gent, pels qui et valoren i t’estimen, però sobretot i per damunt de tot, per tu mateixa, senzillament perquè t’ho mereixes. Ho sé i, afortunadament, tu també ho saps.