El Rellotge de l’Avi

“En la plaza vacía, nada vendía el vendedor.

Y aunque nadie compraba, no se apagaba nunca su voz…”

He posat una mica de música així que he arribat a casa, després d’anar a la rellotgeria de la Teresa Rabat, a buscar el rellotge de la teva primera comunió. Ho recordo perfectament, de petit em deies que, quan no hi fossis, volies que aquest rellotge fos per a mi. Era ben igual que jo no pogués veure les hores. La teva veu, com la de “el vendedor” de Mocedades, no s’apagava i continuava insistint una i altra vegada en que aquell rellotge que tant estimaves havia de ser meu i, finalment, t’he fet cas.

L’he desat, amb cura, dins la seva caixa i l’he posat a la vitrina del menjador i, potser són imaginacions meves, però de cop m’ha semblat sentir-te a prop, més a prop que mai. No em refereixo a pensar-te, això ja ho faig sovint, si no justament al que he dit, sentir-te. Recordo bé la sensació de tenir-te al costat, aquella barreja de tendresa i autoritat que transmeties quan anavem plegats a algun lloc, a estones en cotxe i a estones a peu i jo, per dins, em preguntava qui acompanyava a qui. Naturalment, tu m’acompanyaves a algun lloc on jo necessités anar, però al mateix temps, et senties útil a la teva edat, ja avançada, podent-me acompanyar ni que fos amb el bastó en una mà i l’altra mà repenjada sobre la meva espatlla. És justament aquesta la sensació que he tornat a tenir, la de sentir-te a prop, com abans, mentre desava el rellotge a la vitrina que ara, mentre Mocedades canten de fons “red river valley”, tanco en clau i assaboreixo, mig amb agraiment, mig amb un deix d’anyorança, la sort d’haver-te conegut, d’haver pogut compartir aquests moments d’acompanyament mutu i tantes, tantes coses que m’has ensenyat i explicat.

Gràcies per tant, Avi. Fa nou anys que vas deixar aquesta vall del riu vermell, però des d’avui, el teu rellotge, com el teu record, m’acompanyaran cada dia.