El primer que em trobo en començar a llegir les notícies del dia és l’afirmació de que la inmunitat de grup contra la Covid19 queda fora del nostre abast i que l’única manera de protegir-nos és la vacunació. Podria dir que aquestes afirmacions em sorprenen, però de petit em van ensenyar que mentir és pecat, així que diré que m’alegra veure com la meva lògica, finalment, coincideix amb la dels metges i l’equip de govern. Home, per fi parlem sense embuts, coi!
Certament aquest estira i arronsa que ha organitzat la pandemia entre metges i polítics em té més que fart i fastiguejat, suposo que com a tothom. Des que va començar tot aquest desgavell del coronavirus, he procurat seguir totes les mesures de seguretat: m’he reclòs a casa com la tortuga dins la seva closca i només he sortit als caps de setmana per anar a casa els pares, tret d’algunes ocacions en que el virus estava en hores baixes i he aprofitat per anar a veure la meva gent. Punyeta, és que si no ho hagués fet, potser m’hauria tornat ximple! Però quan ja porto les dues dosis de la vacuna, segueixo prenent precaucions i veig que la cosa es torna a esverar, ja començo a estar-ne ben tip de tot plegat. No és pas que m’hagi costat adaptar-me a la situació. De tant en tant, ja he rebut encaixades de mans i abraçades d’aquelles que ho curen tot i l’instint de conservació, o el de supervivència, que ens fan adaptar a les noves situacions, m’havien arribat a fer creure que no necessitava res més per tirar endavant, que tot ja estava en ordre i podria seguir així fins qui sap quan. Però no. Va arribar un dia que aquests dos instints van abaixar la guàrdia, com hem fet tots en moments de relaxació de la pandèmia. Aquell dia, l’abraçada que vaig rebre d’un bon amic va fer que dins meu se sentís un “clec!” i em vaig despertar de cop. Dic despertar per dir-ne d’alguna manera, perquè no sé ben bé si la necessitat d’adaptar-me a les circumstàncies m’havia adormit els sentiments i les emocions, o és que entre una cosa i l’altre ja ens hem idiotitzat fins a tal punt que hem perdut sensibilitat als estimuls afectuosos i als plaers de la vida. Jo què sé! La qüestió és que de cop em vaig adonar de com havia estat esperant, com i fins a quin punt necessitava aquella abraçada. Aquella, pprocedent d’aquella persona, i no pas una altra. De cop vaig ser conscient de com he anat visquent amb cautela cada trobada, cada reunió, cada abraçada que he donat i he rebut d’altra gent malgrat haver pres totes les precaucions que aquesta maleïda pandèmia ens ha obligat a prendre. Una cautela provocada per la por que ens han fet agafar entre uns i altres a tots els ciutadans.
I penso que ja està bé, hòstia! Que les precaicions són necessàries, per descomptat que sí! Però d’aquí a mantenir el discurs de la por fins i tot per als qui ens hem vacunat i hem demostrat tenir responsabilitat individual quan ha calgut, hi ha un abisme. Com bé he llegit avui a les notícies, caldrà vacunar massivament per protegir-nos d’una sisena onada, que per desgràcia no és descartable, a més d’acostumar-nos a conviure amb el virus i aconseguir que acavi essent com una grip més. Gràcies a Déu que parlen clar! Si a partir d’ara les mesures consisteixen a prendre precaucions per arribar a aquest punt, ja em sembla bé. Ara, també dic que si preténen continuar venent el discurs de la por malgrat les vacunes, conservar la distància física entre la gent i evitar la interacció social i afectiva, quan psicològicament s’ha demostrat que aquestes mesures afecten considerablement la salut mental, que parin el món perquè jo baixo ara mateix.
No vull pas dir amb això que m’oblidi del que han fet els metges per arribar on som. De fet, Si hem aconseguit arribar fins aquí és més gràcies a ells que a ningú altre. Bo i així, de la mateixa manera que ells necessiten unes millors condicions de treball i un descans més que merescut, també és urgent que es comenci a pensar en les necessitats afectives de la societat en general.
RETALLS DE VIDA 