El silenci omple la sala d’estar. Un silenci tranquil i relaxant. Encenc una fusta de palo santo, d’aquelles que diuen que netejen les energies i tot ho purifiquen. Imagino que aquesta fusta beneïda encén el foc d’avui, de la nit més curta de l’any, on es crema tot el que ja no és necessari, tot allò que ens sobra i on es demanen desitjos per continuar fent el camí de la vida. En aquest foc màgic hi cremo els dubtes que m’han bloquejat massa vegades; la por de fer, dir o actuar de determinada manera; els amors incompresos i no corresposts que ja no em pesen a la motxilla i que ara ja fan fum; el síndrome de l’impostor, aquest company malparit que m’ha tocat aguantar a la vida i que massa sovint s’encarrega de repetir-me amb la seva veueta malèvola allò de: “però si no en saps prou, si no te’n sortiràs, si descobriran que no ets tan vàlid com es pensaven” i tants altres avisos negativistes que tantes vegades m’han aclaparat. Cremo els adéus que he rebut i que no he comprès; els que he hagut de dir, a vegades amb recança, a vegades amb energia i acompanyats d’un bon cop de porta; cremo el record de les vegades que s’han aprofitat de la meva sensibilitat i de la meva hospitalitat; Cremo l’angoixa que ens ha fet passar aquesta maleïda pandèmia, que ens ha remogut de dalt a baix i ens ha afectat emocionalment a tots, qui més qui menys. Cremo el plor, la tristesa i la ràbia. Ho cremo tot, que faci una bona fumera i, ja que diuen que l’energia no es destrueix si no que es transforma, des del fons de l’ànima desitjo ferventment que tot això es transformi en nous reptes per avançar, nous amors i amistats que vindran, nous aprenentatges per seguir creixent com a persona i, en definitiva, nova vida per ser feliç.
I en acabat, que soni la música, que entri aire fresc, que les cançons m’apropin emocionalment, com sempre, a tota aquella gent que m’és amiga i m’acompanya pel camí de la vida.
RETALLS DE VIDA 